El dia 10 la parella anglesa, encara va
tenir molts més “problemes” per llevar-se, i quan finalment ho
van fer, vem anar a veure horaris de busos per moure'ns l'endemà.
La sorpresa va ser que mentre jo
m'informava d'uns busos, ells van comprar els seus per marxar
l'endemà sense comptar amb mi. Al moment d'enterar-me, vaig veure
claríssimament que se'm volien treure de sobre i no els hi vaig
posar cap obstacle (obvi). Vem anar a dinar, repetir a la cafeteria
mod, i cap a fer una migdiada, que jo vaig aprofitar per comprar el
meu bitllet d'avió cap a les Perenthian, i parlar amb familia (wi-fi
a l'habitació i de conya!!)
Però la conya de debó, va ser al
vespre, quan vem anar a sopar i els hi vaig dir que jo també em
movía l'endemà i que el meu proper destí eren les Perenthian. Vaig
veure-ls'hi unes cares entre sorpresos i parats, amb el típic
resultat d'aquestes situacions: ells també van a les Perenthian.
Jo m'estava destornillant per dintre,
però ja veurem que fan.....finalment i després de xerrar una mica
vem anar a dormir (deien que estaven cansats -no se si de mi, de la
meva “sorpresa”, o ves tu a saber...-). Em vaig despedir d'ells,
amb un “ja ens veurem en un parell de dies a les Perenthian....”
Els anglesos son molt especials en quant a compartir coses. Aquests no saben el que es perden. De totes formes és millor per tu, viatjar sol fa que visquis el moment amb més intensitat. Compartir amb algú altre les experiencies és bonic però, per mi, millor compartir-ho amb el teu esperit!
ResponderEliminarUna abraçada champ!
Deu dominar l'anglés ja, no!?
Jeje..