Després de 25 dies per Vietnam, les sensacions que m'emporto són
bones.
Vaig començar pel nord, per Hanoi, arribant de matinada a una
ciutat fantasma, per l'endemà veure que estava plagada de gent i
sobretot de motos!!
Vaig poder anar a Halong Bay, on gràcies a la gent de l'excursió
m'ho vaig passar BOMBA!!!!
Sense quasi ni temps, vaig empalmar amb un “treeking” al nord
de Vietnam, concretament a Sapa, i també m'ho vaig passar força
bé!!!!
El que d'entrada no em va agradar del païs, és que aquí no pots
fer gaires coses pel teu propi compte, ja que si et vols buscar la
vida”, t'acaben foten unes clatellades de por, per tant vaig anar
fent amb agències de viatges o a vegades desde el propi lloc on
estava allotjat.
Vaig baixar cap a Hue, i allà javaig coincidir amb l'Ed
(holandés). Tot hi que és molt jove, ens vem portar un rotllo força
xulo. Un dia més tard coneixem a l'Alex (australià), i a partir
d'aquí hem viatjat plegats durant quasi 3 setmanes.
Després vem baixar cap a Ho Ian, ciutat maca però super mega
turística, però des d'allà, vem tenir la sort de poder fer una
excursioneta de 2 dies i 2 nits a Cham Island (pràcticament la única
cosa que hem pogut fer per lliure), però per mi ha estat la cosa més
xula durant tots aquests dies a Veitnam.
Minipoble de pescadors, on en menys de 3h, ja ens coneixía tot el
poble, i on tothom ens anava parant i saludant.
Vem poder viure durant 2 dies en una casa vietnamita amb gent
local, amb menjar local (super abundant i deliciós!!), i sense
trobar-nos absolutament cap altre turista, tot un luxe!!!!
Vem continuar de ruta cap a Nah Trang, i la veritat va ser una
mica el fiasco del païs: ciutat de costa, a reventar de botigues,
bars i restaurants, i a reventar de russos (aquests no necessiten
visat, ja que la URSS va ajduar molt a Vietnam després de la guerra
amb els USA), i molts dels rètols i menus en rus.
Finalment arribem a Saigon (o HCMC), mega ciutat, on trobem que
encara és més difícil que a Hanoi, creuar els carrers sense ser
atropellat per la multitud de motos.
També vem fer l'excursió al delta del Mekong, però com ja vaig
dir en el seu dia en el post, alló va ser el timo de la visita!!
He tingut la sort de començar amb gent, tant a Halong bay com a
Sapa, molt diferent però ens hem avingut i força, i després quan
ja he començat la “ruta”, he tingut la sort de coincidir amb
l'Alex i l'Ed,amb el que ens ho hem passat molt bé.
Els vietnamites tenen un caràcter amable, però al mateix temps
són MOLT orgullosos, i a vegades al moment de regatejar preus, o si
no contestes correctament, la gent no s'està per contemplacions i
t'engeguen, i la majoría de vegades ja no hi ha rectificació
possible per part del turista, ni canvi d'actitud per part del
vietnamita de torn.
Durant aquests 25 dies, també he pogut veure que hi ha
diferències entre el nord i el sud del païs.
Així com en el nord, Ho Chi Min està omnipresent a tot arreu, al
sud no és que dasaparegui (Ni molt menys!!), però no el veus a tot
arreu. Ara, ni et plantegis de dir res contra Ho Chi Min, perquè
potser les conseqüències poden ser greus.
Pel que fa a la gent, jo he trobat que la gent del nord era força
més amable que no pas al sud, i com a cirereta, la “famosa”guia
del delta del Mekong....(no more comments!!).
Vietnam m'ha agradat, tot hi que no és el païs més amable dels
molts que he pogut visitar fins al moment, però tot hi així, ens
continuen donant 10000 voltes als “occidentals”, que sempre
acostumem a anar al nostre rotllo i passant de qualsevol turista
perdut o amb necessitat d'alguna informació.
La limitació, a vegades, de no poder fer coses pel teu compte, no
m'ha agradat, però així és com es funciona en aquest païs, per
tant: “o lo tomas o lo dejas...”
Aquí a Vietnam he pogut visitar diferents llocs i museus
referents a la guerra amb els USA, i realment al.lucines de com els
nordvietnamites van poder guanyar la guerra amb la massacrada de
bombes i productes tòxics que els USA i els hi van “deixar”
durant tots aquells anys, i algu em va comentar, que els joves
vietnamites estan pirrats pels USA, i jo vaig respondre que potser
també s'hauría de parlar amb la gent gran que recorda la guerra per
contrastar opinions.
I no se si és per aquest moitu o d'altres, però si algo tenen
els vietnamites és que estan orgullosos del seu païs i de ser d'on
són.